Aquesta és la teva quarta temporada al Vic. Com t’has sentit aquests quatre anys?

Molt bé. Quan vaig arribar aquí, vaig arribar amb por, amb dubtes, perquè venia d’un equip que actualment és de poble i que tot i estar a l’OK lliga era un equip on hi havia els amics de tota la vida, i venir al Vic em feia molt respecte. Però la veritat és que les coses m’han anat més bé del que em pensava. Per tant, molt content.

Què va significar per tu deixar el Maçanet, el club de tota la vida, per arribar a un club amb uns altres objectius?

Quan jugava a Maçanet tenia clar que si marxava d’allà era per fer un pas més esportivament, no era per fer calés. Deixar el Maçanet em va saber greu, perquè significava deixar el club de tota la vida. I arribava amb por, perquè pensava que potser seria només entrenar i res més, però la veritat és que hem fet una pinya i som un grup d’amics. En definitiva, que ha anat perfecte.

I ara, al cap de 4 anys, et tornes a trobar amb en Quim. Com valores el canvi d’entrenador?

Bé. A tots els canvis has de saber-hi trobar el costat positiu. En Nando és molt bon entrenador i amb ell hem après molt, però en Quim ens aporta coses noves, que juntament amb el que ja sabíem i el que ell pot aportar, ens fa millors. Tinc la sort de ja conèixer-lo, i estic molt content. També és cert que tenim la sort d’haver començat molt bé, i ara està intentant posar les seves idees en el joc i suposo que mica en mica les anirem assimilant i anant millor. Quan estava a Maçanet fa quatre anys, qui hagués dit que acabaria guanyat un títol amb en Quim d’entrenador.

Acabem de començar la temporada i ja portem un títol contra el Barça. Què espereu aquest any?

Jo espero que vagi com els tres anys que porto aquí. La gent es queda molt amb l’any passat, perquè vam guanyar la Copa, però és que si fas memòria i mires enrere, són tres finals fours seguides, dues finals de copa del rei i cada any al play-off. Jo espero que seguim així, perquè guanyar o perdre depèn de petits detalls que de vegades se t’escapen de les mans. Per tant, jo, amb ser-hi, ja em conformaria, perquè si hi som vol dir que tenim possibilitats de guanyar. I guanyar un títol és clar que seria perfecte.

A més a més, en el primer partit de lliga vas fer el gol decisiu. És una anècdota?

[rialles]Sí sí, és una anècdota. És un esport que juguem deu i els gols ens els hem de repartir, tot i que per anar bé, n’hauria de fer algun més. [rialles]. El que passa és que no tenim el que l’any passat en va fer trenta, i tots els que va fer ens els hem de repartir, no sé com ho hem de fer, però algú els ha de fer

Portem dos títols en dos anys. Estem en la millor època de la història del club. Ens esteu acostumant a guanyar títols. Com ho viviu com a jugadors?

Molt intensament. Aquesta temporada passada, amb el títol de la copa, perdre la final de la lliga europea tal i com la vam perdre, són moments que no es paguen per res del món i la veritat és que hem d’intentar seguir així. Quan guanyes és molt maco, però el fet de ser-hi i estar units tal i com ho estem els jugadors entre nosaltres, i amb l’afició, perquè és excepcional que un club com el Vic tingui una afició així, ja val la pena. I són moments espectaculars. Aquest any hi ha hagut molts canvis a l’equip, hem passat tres anys molt ben acostumats, sobretot l’any passat, que vam lluitar per tot, i hem de ser conscients que aquest any hi ha hagut canvis i potser costarà una mica més adaptar-se, i hem de ser realistes. Però bé, som allà, la gent ens té respecte i ens han de tenir amb compte perquè podem competir amb qualsevol equip.

Continuarem amb aquesta ratxa?

Tant de bo. El que passa és que no és gens fàcil. Des de dins patim molt i ho vivim molt. De la mateixa manera que vosaltres ho viviu a la grada, nosaltres ho vivim a dins. Aquest any vam passar de plorar d’alegria a la copa del rei, a plorar de decepció a Bassano. La imatge del vestidor després de perdre la final de la copa d’Europa, era un mar de llàgrimes. I havíem quedat subcampions d’Europa perdent als penals! A mi, m’ho haguessin dit fa tres anys, i ho hagués firmat! Però el nivell d’exigència que tenim actualment fa que no siguem gens conformistes, i que intentarem continuar guanyant com fins ara.

Alguns especulaven que amb la marxa d’en Nando i de l’Adroher s’acabava un cicle al Vic. Estem segur que no serà així. Què diríeu a tots aquests?

És que un equip som deu jugadors més el cos tècnic, i si et marxen jugadors com l’Adroher sí que es perd molt, perquè per mi és dels millors jugadors del món, i la genialitat que té ell ara ens falta, però ens ha arribat en Maso que ens aporta una consistència impressionant, i a més, està fart de jugar i guanyar finals. A la Supercopa es va veure clarament, no va poder fer la pretemporada amb nosaltres perquè estava lesionat, però va fer una supercopa espectacular. La veritat és que amb aquests canvis, no pateixes, però si que es nota molt, perquè en Jordi, d’un no-res et feia un gol. Són canvis que et treuen coses, però te’n donen de noves.

Amb quin moment et quedes de tots aquest anys a Vic?

Han sigut tres anys molt bons, però em quedo amb l’últim, per tot el que va significar, perquè hi havia un canvi de cicle, perquè havíem guanyat la copa del rei a A Corunya, i per la Copa d’Europa, que són cinc dies amb l’equip, tots junts i on tots rebem el mateix, tots patim i tots vivim igual, des de l’utiller fins a tots els jugadors. I aquest any, amb el partit del Follonica, que vam estar remant molt, però que ho vam tirar endavant. I a més nosaltres en teníem moltes ganes, perquè sempre que havíem anat a la copa d’Europa ens havíem fet fora a la primera, i quan vam guanyar el Follonica, ja vam veure que costaria molt que ens fessin fora.

Què sent un jugador quan veu 350 persones que els segueixen dues vegades a Bassano, 800 al Palau a la final four, 500 al Palau a la supercopa, 500 a Igualada a la copa del rei, 300 a l’aeroport?

Jo recordaré sempre la final de la copa a Igualada contra el Noia, que quan vam sortir a la pista i hi havia quasi tota la grada plena ensenyant les bufandes del Vic. Allò va ser espectacular, o a Bassano el primer any, que estàvem a l’hotel i vau venir molts aficionats dient que sortíssim. La del Vic és de les millors aficions que hi ha. Fins i tot un dissabte normal mires el pavelló i fa goig, i els que fa anys que són per aquí, m’han dit que en part és gràcies a vosaltres. És que ara ja formeu part de nosaltres, perquè anem on anem sabem que hi haurà algú que ens doni suport, i això és d’admirar. I això fa que quan perds una final, t’acaba sabent més greu per la gent que no pas per tu, perquè tu saps que has fet el que has pogut, però per la gent que s’ha mogut, a vegades et sap molt més greu.

Com viu un jugador des de la pista partits com el del Porto, amb 3000 aficionats donant suport a les grades?

És espectacular, perquè t’empeny. Hi ha moments del partit que no pots i que si no fos per l’afició ho tiraries. El dia del Porto era una muntanya que poca gent hi creia. Tothom hi tenia fe, però pocs hi creien. És que era un Porto, no era qualsevol equip! I això va ser el plus de la grada. Són partits que un recorda per sempre.

L’any passat acabaves contracte i el rumors deien que tenies ofertes d’equips importants, però vas decidir quedar-te a Vic. Què et va portar a renovar per dos anys?

El projecte esportiu. Tinc 23 anys i crec que no és moment de mirar quin equip et paga més, sinó que ara em toca mirar el projecte esportiu. A més a més, érem tres jugadors que acabàvem contracte, i era allò que si un es quedava, l’altre també. És que actualment hi ha pocs equips millors que el Vic, esportivament. I a més, aquí tens coses que a altres llocs no tens. Aquí som un grup d’amics que entrenem cada dia i juguem un partit d’hoquei el cap de setmana, perquè la pinya que tenim és espectacular. I això és el que no es paga amb diners. És cert que hi ha llocs que et paguen més, però potser anar a entrenar allà és un suplici i no t’ho passes bé. I arriba un punt que penses que val més perdre diners però passar-s’ho bé jugant a hoquei. A més a més, per créixer, esportivament, aquest club, ara, és ideal.

Una pregunta obligada. Què et semblen les noves normes?

Bé i malament. Malament perquè jo abans m’ho passava molt bé defensant i aquest any no és tant divertit, perquè no pots arriscar tant. Però per altra banda, de cara a l’espectacle, són bones, l’hoquei és molt més dinàmic. S’ha de trobar el punt. Aquest any els àrbitres decidiran molt. Però se’ls hi ha de donar l’oportunitat. Encara n’hem d’aprendre tots plegats. I el problema és que els àrbitres no són professionals. I per tant, no els podem exigir.

Quina és la millor afició?

Vigatans 1705. I a més, dóna gust, perquè no sou una afició maleducada, i això és d’admirar, perquè a vegades estàs dins la pista i et trobes aficionats que van contra tu, i dius “tio, jo estic aquí jugant a hoquei”. És que és de mal gust jugar i que la teva afició és porti malament amb l’equip contrari. No cal. Estem competint, fent un esport, i cadascú defensa el que li cal. Per això estem tant orgullosos de l’afició del Vic.